RESTAURACIÓ DEL CASTELL DE LA TOSSA DE MONTBUI

SANTA MARGARIDA DE MONTBUI (Anoia - Barcelona)

2014-2020​​

1/16

Arquitecta | Architect:  Meritxell Inaraja i Genís
Superfície construïda | Gross floor area:  316 m2

Any | Date:  2014-2020

Protecció | Protection: Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN)

Fotografia | Photography: Adrià Goula 

​Memòria | Memory

El Castell de la Tossa de Montbui està situat en un turó al sud-oest d’Igualda a 620 metres sobre el nivell del mar, en un punt estratègic per la  defensa militar des d’època medieval i des d’on es controlen els altres castells de frontera de la zona.

 

Apareix esmentat per primera vegada en un document de l’any 960. Des del segle XII fins al segle XIV el nom del castell va unit als vescomtes de Cardona, que en un primer moment eren feudataris del castell i posteriorment, propietaris. En un inici la propietat estava en mans del Bisbat de Vic però des de 1139 els Cardona n’eren els castlans. castell va ser cedit a Jaume II, que en 1335 el va vendre a la família Cardona, que el va mantenir en propietat fins a principis del segle XVIII. Al llarg del segle XIX va tenir diversos propietaris fins que en 1956 el va comprar el rector de Santa Margarida de Montbuí. Després de molts anys deshabitat i malmès, des del 1967 l’Associació d’Amics de la Tossa i el Patronat de la Muntanya ha realitzat diverses intervencions de reforma interior i restauració.

 

És una construcció de planta rectangular de 9,50 metres d’ample i 14,50 de llarg en direcció nord-sud, amb angles arrodonits i murs d’uns dos metres de gruix, d’aparell irregular de pedra calcària de la zona i juntes de morter de calç.

 

Pel costat de llevant té dues plantes i uns 10 m d’alçada mentre que pel costat de ponent pel desnivell del terreny té tres metres més.

 

L’interior està dividit en dues plantes i un soterrani. Actualment s’accedeix a l’interior des de la façana de llevant, i d’aquí es puja per una escala de construcció moderna a la planta primera, ara descoberta.

 

De l’estudi històric realitzat es dedueix l’existència d’un forjat de coberta sobre d’aquesta planta primera i de l’estudi de tipologies semblants es pot deduir que l’escala d’accés entre plantes es trobava en el gruix de mur enderrocat a ponent.

 

Aquestes premisses històriques i la resta de dades obtingudes sobre els elements constructius originals de la torre són les que s’han pres com a base per a la proposta de restauració, que unifica la consolidació dels murs existents amb la construcció d’elements puntuals referits a elements històrics, que permeten pujar a la part més alta de la torre i recuperar un mirador de  la comarca i els altres castells de frontera.

 

A aquest nivell  corresponent a la coberta original,  s’hi arriba per l’escala que consolida el mur oest i recupera la idea d’una possible escala original insertada en el gruix dels murs, com és propi de moltes torres d’aquesta època. La forma inclinada de l’escala permet també conservar l’aspecte d’inacabat i per tant la memòria dels enderrocs soferts.

 

La mateixa idea d’unir funció i explicació històrica s’aprofita en la construcció d’un petit tram de forjat corresponent al nivell original de la planta principal de la torre a manera de balcó-mirador des de l’obertura del sector nord, possiblement, la d’accés original a la torre des de l’exterior.

 

I tot i que en un origen els espais de planta baixa eren espais de magatzems i cisternes als quals s’accedia des de l’interior de la torre, ara tenen accés directe des de l’exterior. La proposta manté la configuració d’aquesta planta, només un tall al forjat modern de la cisterna permet mostrar el volum històric del conjunt.

 

Per la consolidació dels murs i la formalització de les escales s’utilitza el formigó de calç en massa per aconseguir la similitud cromàtica i de materials amb l’existent, i armada amb fibres, per aconseguir l’estabilitat estructural obligada per a l’ús públic de l’edifici.

Show More
LOGO NOM PETIT.png